D’on ve el nom “ratafia”

Mossen Cinto Verdaguer, gran coneixedor dels temes de la terra, explicava la següent llegenda sobre l’origen de la paraula “ratafia”.

Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es
trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, els
quals esbrinaven i escatien algun assumpte en petit concili territorial.
Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat el tractat,
demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els
tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals
presentà en una sola safata.
La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tos els qui la tasten.
—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren—. Com se’n diu?
—És una beguda que nosaltres ens fem —respongué el masover.
—I no té nom? —replicà un dels bisbes.
—Jo no n’hi sé cap —respongué el pagès.
—Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres —digué el bisbe—. Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell
del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor.
Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells es donà un cop de mà al front i digué:
—Rata fiat! [Queda firmat.]
Amb l’aprovació dels altres bisbes, els quals celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i
amb aquest nom és conegut a tot arreu.